diumenge, 17 de novembre del 2013

Dialogant sobre l’amor amb Rosa Leveroni


Artur Parellada Vilaró

Ens havíem tractat assíduament durant alguns mesos. Aleshores, ella treballava ordenant i classificant l’esplèndida col·lecció d’ex-libris i de llibres antics que el meu bon amic Ricard Vinyes havia anat reunint mogut per la seva apassionada bibliofília. Va ser en la penombra tèbia del despatx de Vinyes quan ens vam saludar per primera vegada, però la nostra relació, de fet, es pot dir que va néixer a l’Institut italià, on tant ella com jo assistíem a les conferències sobre Fóscolo i Leopardi que impartia el seu inefable director, Segio Zanotti. Si la memòria, que ja sento prima, no s’erra, això devia ser pels volts de l’any quaranta. Foren uns encontres intensos, suficients, això no obstant, per trabar una amistat intermitent però duradora.

Quan el 1942 vaig abandonar el país impel·lit per un exili doble —ofegat per l’atmosfera eixorcadora de la postguerra i ferit per una fosca vivència personal—, ella va seguir recordant-me de tard en tard, però amb una fidelitat a l’amic que ara voldria pagar amb aquest escrit. No em mancava el recordatori nadalenc 
(No temis l’afrau
durant la Nit pura,
en ella perdura
un estel de Pau.
No temis l’horror,
ni cap agonia,
avui tens l’amor 
del fill de Maria.)   
ni la postal que puntualment, cada 1 de setembre, m’arribava per fer més amable el dia de la meva onomàstica (sempre una imatge de Cadaqués que despertava en mi una enyorança vivíssima de la terra). Aigua fresca a la gorja assedegada, és la bona notícia que ve d’un país llunyà, llegim als Proverbis, i així rebia jo la seva invitació al record i al diàleg. Aquest «país llunyà» en què durant tant de temps va convertir-se el meu país. 
Tot i la brevetat dels nostres encontres, d’immediat es va fer palesa una afinitat de gustos i una curiositat intel·lectual, un touchement de la littérature al capdavall, que a poc a poc ens lligava i, sense voler-ho gairebé, ens aproximava a la confidència íntima —sempre a redós de converses i especulacions sobre les passions, sobre l’amor, suscitades per les nostres lectures de Stendhal, de Maurois i de Proust, especialment. He lamentat molt, després, no haver tingut la precaució, aleshores, de consignar en els meus dietaris alguna cosa sobre aquelles reflexions disteses. Aquest buit només me’l puc justificar per raó dels atzars que ens fan avançar o ens aturen en la redacció d’un dietari, perquè jo ja en tenia adquirit l’hàbit i tinc present que, en més d’una ocasió, els meus pensaments gravitaren entorn del mot càlid i de la tendresa que anava descobrint darrere la sensibilitat aparentment freda i cerebral, tan civilitzada, de Rosa. Els passatges dialogats que aquí reprodueixo volen ser un intent de reconstrucció de les nostres converses sobre l’amor, concepte i sentiment que poc, per no dir gens, no sabíem desvincular de la pura especulació literària. He d’indicar que per mor de la màxima fidelitat —la que ja no pot donar la memòria— m’he servit d’alguns passatges textuals extrets de la nostra correspondència. 
Corria, doncs, l’any 40. Situem-nos en un dia d’hivern que lluïa primaveral. El cel blavíssim, net, pur, era ribetejat per uns núvols blancs, esfilagarsats. La ciutat, intensos els seus tons grisos, remarcat l’espectre dels seus ocres, es manifestava nitidíssima. L’aire, fresc, deixondia, vivificava. Són impressions que tinc molt presents perquè Rosa, que havia educat una fina atenció per captar el paisatge, m’ho féu veure. Aquell dia passejàrem per Vallcarca. Uns versos, recordo, i un comentari meu sobre el seu primer llibre, Epigrames i cançons, que jo acabava de llegir, endegaren la conversa. 
Ploro pels somnis que no deixen rastrei pels mots que es resolen en silenci;per totes les tendreses sense objectei les mans buides de les mans amigues.
«[...] Rosa, insisteixo en la monotonia del conjunt, però també us vull remarcar el cisellat exacte i delicat de molts versos i la fonda inspiració d’alguns moments de la seva poesia... I sobretot: m’agrada l’habilitat amb què assoliu una expressió delicadament tensada. Tanmateix, Rosa, hi endevino una amargor, una tendència malaltissa al turment, a una "amor sens joia", si em disculpa que us assenyali un referent. Em fa l’efecte, llegint-vos, que la felicitat que ens hauria de comportar estimar es converteix en vós, massa sovint, en un sentiment desolat. La felicitat, que hauria de ser el seguiment de les passions, ¿no és, més aviat, encarnada en el vostre verb, la destrucció de les passions?» 
«Sempre que he tingut una passió i l’he seguida, deixant-la fer, jo no he sigut feliç. La passió demana sempre més d’allò del que hom hi pot donar. Una cosa insatisfeta és ja un motiu de dolor, i el dolor no és felicitat.» 
«Però, posem per cas que la satisfem...?» 
«En aquell moment s’és feliç; però essent la passió una cosa o un estat passatger, tenint per tant una fi, deixa al cessar un sentiment de desencant, de recança i fins de revolta, al veure’ns dominats per ella; això tampoc serà la felicitat. Essent, doncs, com són generalment, les passions insaciables, no crec que elles ens puguin donar la felicitat. D’altra banda, crec que si s’aconseguís el seu aniquilament total això no seria tampoc la felicitat. El nirvana en la vida no el comprenc. No l’aniquilament de les passions sinó l’abstracció, el self control porta en si la serenitat i per a mi ella ha sigut la felicitat.» 
Pètals caiguts, silenci de les horesbuides d’amor, riques de melangia.Acres neguits, camí mancat de fites:vida banal teixida de recances.
«Si irremissiblement viviu el camí de les passions des del neguit i la recança, com sembla advertir-se en la seva poesia... 
«L’amor total i l’amor perdut hi té molta importància: és això el que dóna lloc a l’elegia.»
«...¿no temeu les conseqüències d’aquest camí d’incertesa i dolor?» 
«Al capdavall, si l’amor és sofriment, la manca d’ell és inquietud constant, gairebé malaise animal... I això també fa sofrir. Sé que per a mi l’amor no serà mai la felicitat, sinó la inquietud i el dolor i això fa que de vegades el temi. I no obstant és allò que desitjo per damunt de tot. La passió pot ésser així mateix una terrible lucidesa.» 
«Insisteixo: això comporta uns riscos evidents.» 
«No ho nego. Sobretot quan pensem sovint en l’amor quan no és per a nosaltres una cosa tangible, em sembla que és un plaer inútil i perillós —per les deformacions que necessàriament sofreixen les coses a distància —i que val més allunyar com a un amic inoportú.» 

El rostre de Rosa Leveroni, rodó i massís, traducció precisa de la seva complexió sanguínia, el recordo animat per uns ulls nerviosos, de pupil·la clara, realçats discretament per unes celles indecisament esbossades. Les inquietuds interiors d’aquesta dona, aparentment ocultes darrere la solidesa blanca i apomada del front, sovint eren traïdes per una agitació gestual viva que afectava sobretot el seu somriure ample. Sovint, quan l’escoltava parlar, no podia evitar que la meva atenció es concentrés en el moviment dels llavis, amb fixesa, com empès per un magnetisme. El llavi superior, esquemàtic, era significatiu de la contenció, de l’obstinació d’aquella dona. Un llavi racial i analític. L’inferior, molsut, contenia tota la voluptat i la sensualitat del seu esperit. La discreció de què sempre feia gala, fisonòmicament era plasmada en la correcció de les orelles i del nas, nas recte, sense prominència i d’aletes ben cisades. Aquest rostre ple i saludable, el coronava la vaporositat d’uns cabells amb arrissamenta de flocall, però sense forra, curts, de campànula; i l’altre extrem, la solidesa ebúrnia del coll. És el retrat de l’autora als trenta anys, com la vaig conèixer i la retinc. 
«No teniu la impressió que vivim d’un concepte d’Amor desnaturalitzat, amb una tendència irreprimible a transformar el sentiment en material literari?» 
«Home... Passats ja aquells temps en què tot es considerava com a fisiologia, ¿per què no dir que l’amor em sembla una funció intel·lectual on la fantasia i la imaginació hi tenen una part preponderant? I permeteu-me que, ja ficats en aquest terreny, citi unes paraules de Valéry que acabo de llegir: "l’amor, sense esperit, té el misteri resolt, i si res no el contraria, no és sinó una ocupació regular. Hi calen les desgràcies o les idees".»
«Les idees... Crec que no m’enganyo si dic que hi ha una teoria amorosa explícita sustentant cadascun dels vostres versos, i que en cada mot vostre hi ha la voluntat de projectar un determinat arquetipus d’amadora.» 
«Em reconec fortament sensible a l’amor físic, terriblement sensible. Però sí, reconec que em preocupa, que m’absorbeix massa la literatura. De fet, mai com ara he comprès millor que l’amor sense literatura no és res. Heus aquí un dualisme i heus aquí el conflicte.» 
«Quina és per a vós la qualitat de l’amor, Rosa?» 
«La qualitat de l’amor ha d’ésser personal, interna. Ha de comptar per aquell que el sent, independentment de l’objecte. Ens entestem, però, a voler ésser estimats d’una certa manera, de la nostra manera —pur egoisme— i oblidem allò que realment compta: l’essència de la nostra flama interior, el guany o la pèrdua que comporta. Encara que a la persona sobre la qual projectem la nostra passió sigui sorda a aquesta, qui ama està està donant el millor d’ell mateix... i què fer-hi si per l’altre no compta! L’amor no ha d’ésser exigència sinó ofrena. I penso que el renunciament deu ésser una forma sublim d’amor.» 
«I, sens dubte, una font de sentiment elegíac, com heu afirmat. I un camí de clarividència.» 
«És deliciós parlar de l’amor, però em sembla que intel·lectualitzem massa aquest tema tan natural dins la nostra joventut i la nostra inexperiència... M’agrada la intensitat de la vida intel·lectual, però... em falta, trobo a faltar quelcom d’una importància superior: l’amor. Em sento posseïda d’una potencialitat terrible per a l’amor i encara no he trobat cap a on dirigir-la... la meva rosa dels vents continua oscil·lant a la recerca del punt fix inabastable.» 

Desitjaria que lector considerés aquestes notes com a una modesta aportació a un retrat de la jove escriptora, i que es mostrés benigne, tant en la consideració que el nostre diàleg no tenia cap altra pretensió que, tot departint, fer més agradoses aquelles estones que ja han fugit, com en les flaqueses evidents sobre el que puc recordar. Amb tot, no voldria acabar el meu esbós de retrat espiritual sense transcriure un passatge extret de la darrera carta que va escriure’m, amb data del 15 d’octubre de 1981, i que és una resposta diferida a una pregunta que jo vaig formular-li als inicis de la nostra relació: per què feia versos? Una mica molesta potser, aleshores em va regalar amb una facècia: «Potser perquè quan era infant volia ésser músic i m’he quedat a mig camí...»; ara, en canvi, m’oferia una resposta vàlida, aquesta amb la qual tanco el meu report de Rosa Leveroni: 
«Si tota lírica ja és l’expressió d’una intimitat —veritable o figurada— val més deixar l’anècdota, si n’hi ha, de banda. Parlar-ne, em semblaria justificar l’apreciació d’Ortega y Gasset de que el mecanisme de sinceritat que mou el lirisme, aquest abocar enfora allò íntim, és, en la dona, sempre forçat, i si és efectiu, si no és una confessió fictícia, té regust de cínic... 
Jo no faré cap comentari als meus versos. No sé explicar-los, ni crec que hagin d’ésser-ho. Potser els que comencen "Voldria que el meu cant...", volen ésser com un intent de justificació, o millor dit, de fixació de la meva lírica enfront de mi mateixa.»
[Parellada Vilaró, Artur (1999). «Dialogant sobre l’amor amb Rosa Leveroni». El Pou de Lletres M/13-N/14 (primavera- estiu), pàg. 36-38.]

Carmen Bustamante interpreta la versió d'«Absència» de Xavier Turull


Geografia Leveroniana (7): Cadaqués

Tres postals al matrimoni Riba-Soldevila

            
                                                                                                               
                            Port-Lligat, 6.IX.52

Benvolguts amics:
He rebut les seves ratlles i estic contenta. Tal com vàrem quedar, el pròxim dijous em trobaran a Figueres; serà el mateix dia que marxen els Bohigas i potser es creuaran a l'estació; llàstima! No es descuidin de portar-se jerseis, poden fer-los-hi falta. Avui, encara no havia arribat en J. Pla, però suposo que deurà arribar d'un moment a l'altre. Fins aviat. 
Afectuosos records.
Rosa

          ¥

Aquí em tenen fent vida gairebé paradisíaca —només gairebé, perquè surto a pescar per guanyar-me el 'ranxo'. Però això sí, trobant-me com el peix a l'aigua. Diumenge passat vingueren en Foix i en Garcès, per la tarda. Ahir em deia Pla que hauríeu de conèixer aquest país. Jo crec que sí; ja saben que hi tenen casa. Crec que se n'enamorarien. 

Molts records per a tota la família, néts inclosos.
Afectuosament,
Rosa Leveroni

[Anvers: CADAQUÉS «Port-Lligat». De José Co. L. Roisin -Foto. I un peu manuscrit de Rosa Leveroni: «Aquesta 'vista' no dóna ni la més vaga idea del que és en realitat»]

          ¥






Benvolguts amics:

Des d'un Cadaqués emboirat i plujós i gris, els hi envio el meu record afectuós. I desitjo que l'anada a Palma els hagi provat molt. 
Fins aviat. 
Rosa Leveroni