diumenge, 19 de desembre del 2010

Nadala de l'exiliat


Nadal
  
Foto: AMB
El misteri de la Nit
sigui dolç altra vegada;
que la neu sigui coixí
del somni i de l’esperança.
L’àngel us sigui clement
emparant-vos amb ses ales;
que us il·lumini els camins
la claror d’una nova alba;
i perduri venturós
vostre retorn a la pàtria.

Nadala de Portlligat


Nadala

L’ormeig ha llevat
la pesca més rara:
encesos coralls,
cornes nacarades
i, fermall preat,
una Estrella clara.
Ella, sobre el mar,
era dolça brasa;
camí de Betlem,
alta, s’enfilava.
Paraven els vents,
florien campanes
festejant la Nit.
Entraven les barques
dins de Portlligat
i els Àngels cantaven
entre els vells xiprers
renovat Hosanna.

divendres, 17 de desembre del 2010

Carn de pensament

Joaquim Pijoan

Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la soledat només, / la solitud immensa / de l’estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu, / perquè jo fos més teva.

Amb aquests versos s’obre el magnífic volum de l’Obra Poètica Completa de Rosa Leveroni en una cuidada edició de CCG Edicions a cura d’Abraham Mohino, una obra poètica que ha estat per a mi una descoberta feliç aquests dies tardorals, ja quasi hivernals. En resumeix molt bé la seva essència Abraham Mohino quan escriu al Pòrtic a aquesta Obra Pòetica Completa, qualificant-la d’una veu poètica única, aquestes paraules precises:

“... D’aquí deriva la veu monòdica i fluent de la cançó o, més greu, el timbre invocador i votiu de l’elegia, vers els amors que s’hi celebren, vers la natura o vers Déu, darrer refugi (dispensador d’oblit) d’una extrema soledat existencial. Ja en els primers versos d’Epigrames i cançons hi és configurada tota una poètica de la desolació. Són diverses les cordes del seu instrument, però la del dolor es presenta com la més afinada...”

Rosa Leveroni és una de les nostres poetes oblidades, o millor dit, ho era fins a l’aparició d’aquesta delicada i rigorosa edició de la seva obra poètica completa. La veu dels poetes és la que ha de parlar sempre, els diletants comentaristes ben poca cosa hi podem afegir que tingui un mínim de sentit, o que digui alguna cosa nova per al lector dels seus versos. I la veu dels poetes de la generació de Leveroni va parlar amb la claredat que ho feu Salvador Espriu, paraules que Mohino reprodueix oportunament al seu excel·lent estudi introductori. Diu així el poeta Salvador Espriu, de poeta a poeta, referint-se a l’altíssima qualitat de la poètica leveroniana:

“... T’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he de parlar encara moltes més, però que la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia toleri avui el que vull deixar ben escrit i formulat: pel meu gust (i no solc equivocar-me) , ets un extraordinari i altíssim poeta, i repara que no he dit –essa. Un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. I ja he buidat el pap i em començo a quedar tranquil. I no em surtis amb que si l’amistat, etc. Perquè parlo ben objectivament...”

Espriu continua amb una valoració comparativa de la poesia de Leveroni amb els grans poetes del seu temps. I sentencia:

“... Jo no sé quin serà el destí físic, històric, de la teva obra. Depèn de tantes coses! Però, intrínsicament, la veig –no te’n riguis– immortal. Quan s’hagin superat i oblidat tantes ineptes pedanteries com ara priven, la gent tornarà a la poesia que canta i diu. I aleshores trobarà, esperant, la teva, fresca, nítida, generosa, immarcescible...”

Amor, dolor, naturalesa, vida, mort, el diletant s’ha sentit profundament tocat per aquesta lírica que no sap qualificar d’una forma personal. I que resumeix amb paraules de poeta: carn de pensament. Aquesta fou la vida i la poètica de Rosa Leveroni, autèntica carn de pensament. I aquests els versos del seu poema Testament que em plau de compartir amb el lector tot convidant-lo a llegir aquesta oportuna edició de la seva Obra Poètica Completa alhora que en felicita els qui l’han fet possible, curador i editor:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi / Vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí / Vull el silenci dolç del vol de la gavina / dibuixant el contorn d’una cala ben fina; / l’olivera d’argent, un xiprer més ardit / i la rosa florint al bell punt de la nit; / la bandera d’oblit d’una vela ben blanca / fent més neta i ardent la blancor de la tanca / i saber-me que sóc, en el redós suau, / un bri d’herba només de la divina pau.

Font

dimecres, 15 de desembre del 2010

L'amor incert: música de Xavier Turull sobre textos de Rosa Leveroni

Xavier Turull i Creixell
(Barcelona, 1922 - Barcelona, 22 de gener de 2000)

Violinista i compositor. Estudià a l'Acadèmia de Música de Barcelona. Deixeble de J.Massià, Y.Menuhin i P.Casals, destacà com a intèrpret de sonates clàssiques (Bach, Beethoven, Schumann, Brahms) i modernes (Poulenc, Granados, Homs, Gerhard, Balada).

El 1947 emigrà a Amèrica i s'establí a Colòmbia, on fou professor de violí i de música de cambra a la Universitat de Cauca (Colòmbia, 1947-50). El 1950 es traslladà a l'Argentina i residí a Buenos Aires, on també fou professor de violí i féu alguns concerts. El 1955 tornà a Barcelona i continuà la seva activitat musical. Fou director (1972-82) i catedràtic del Conservatori de Música de Barcelona. Compongué, entre altres obres, Trama 12 × 12 (1977), per a violí sol, Rere del Mur (1981), per a soprano i quartet —premi Eduard Toldrà (1983) de la Generalitat de Catalunya—, L'Amor Incert (1982), sobre texts de R.Leveroni, Wierz (1993), poema concertant per a violí i instrument de corda, i Ronda (1995), concert per a guitarra i orquestra.

Rosa Leveroni: L'amor incert
Música Xavier Turull
Orquestra Divertimento / Guerassim Voronkov / Uma Ysamat
1980

1. Absència
2. El cant
3. És la claror daurada de la posta
4. Dolor
5. Glossa mallorquina
6. Els records


Rosa Leveroni: Rere el mur
Xavier Turull
Orquestra Divertimento / Guerassim Voronkov / Uma Ysamat
1983

Música per a Cinc poemes desolats

1. Com un gorg sense llum ni remors d'aires tendres (Adagio)
2. Rere del mur, segures (Allegretto)
3.Com l'animal ferit, morir ben sola (Largo cantabile)


Escolteu les músiques

dissabte, 11 de desembre del 2010

Geografia leveroniana (6): Figueres

Leveroni féu les pràctiques de bibliotecària
al llarg dels mesos de març, abril i maig de 1933
a la biblioteca popular de Figueres



dimarts, 7 de desembre del 2010

La llarga resurrecció de Rosa Leveroni

El filòleg manresà Abraham Mohino publica l'obra poètica d'una autora oblidada
Toni Mata

Abraham Mohino, als jardins exteriors
de la Biblioteca de Catalunya

La posteritat ha estat injusta amb Rosa Leveroni (1910-1985), lloada per contemporanis com Espriu, Riba i Soldevila i menystinguda quan l'estètica del realisme social va escombrar els seus precedents insignes. El pas següent va ser un oblit sostingut, i el tercer, la desídia editorial. El treball compilatori del filòleg manresà Abraham Mohino va hivernar durant una llarga dècada de falses promeses i un larvat esgotament que ha desembocat, com la cara i la creu d'una moneda, en la publicació, ara sí, de l'Obra poètica completa de l'escriptora barcelonina i en el fervent desig de l'expert de "no fer més treballs d'investigació sobre l'obra dels altres i dedicar-me a la meva creació".

La figura d'Abraham Mohino, com la de Mònica Miró, còmplice i companya, s'erigeix en el si de les lletres catalanes com la d'un agosarat estudiós que, per la inèrcia de l'atzar, s'ha especialitzat en "literatura marginal: dones, exili, el jo...". Uns condicionants que no han avortat una filosofia de treball sovint mal rebuda en els ambients (endogàmics) acadèmics. Però després de tenir el manuscrit de la poètica leveroniana deu anys criant pols en un calaix, enganyat pels bons propòsits que cap editor no va arribar a concretar mai, se sent legitimat per defensar el seu projecte aferrissadament.

A Leveroni se l'ha citat més com a amant de Ferran Soldevila que per la qualitat de la seva obra, malgrat que, com afirma Mohino, "és una de les grans veus del segle XX". Amb la mort del mestre Carles Riba l'any 1959, la seva creativitat "va decaure molt" i el llegat de Leveroni es va anar apagant. Fins al punt que "en la col·lecció de Les millors obres de la literatura catalana no hi figura res seu, ni tan sols en cap antologia poètica". Un mur de colossal indiferència que no ha espantat mai Abraham Mohino: "és una autora que s'ha de vindicar, amb contundència".

El centenari del seu naixement ha estat l'excusa idònia per restablir el bon nom de Rosa Leveroni, a qui Salvador Espriu va confessar, en una carta datada el 3 d'agost del 1951, que "pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta", masculinitzant el gènere de l'elogi per situar-lo a l'alçada dels millors "de tots els temps". En l'altre platet de la balança, unes paraules de Gabriel Ferrater que, mal contextualitzades, flac favor han fet a la divulgació de l'obra de l'escriptora nascuda l'1 d'abril del 1910 al número 47 del passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer d'Aragó de Barcelona. "Escrivia bé, però no tenia gran cosa a dir", va assegurar Ferrater, malgrat que Mohino considera que "si no hagués tingut en compte la seva importància, no veig per què ell mateix li hauria d'haver dedicat uns versos".

Lletraferits, personalitats inquietes i altres amants de la literatura poden fruir de la vida i l'obra de Rosa Leveroni gràcies a tres publicacions que han aparegut enguany a redós del centenari. A més de l'Obra poètica completa, el segell gironí CCG Edicions també ha tret el volum La poesia essencial, a càrrec de Miró i Mohino, i Cartes d'amor i d'exili (Viena Ed.), que Mohino va treballar amb Enric Pujol sobre l'intercanvi epistolar que van mantenir Leveroni i Soldevila.

El darrer d'aquests llibres s'alça com un compendi de factura impecable que engloba no tan sols l'obra poètica de Leveroni -amb composicions inèdites-, sinó també els pròlegs que van escriure Carles Riba, per a Epigrames i cançons (1938); Salvador Espriu, per a Presència i record (1952), i Maria Aurèlia Capmany, per a Poesia (1981), traduccions (inclosa Terra erma, de T.S. Eliot) i textos de crítica poètica. El lector també hi troba una extensa cronologia i escrits de Vinyet Panyella i del mateix Mohino.

La figura de Rosa Leveroni adquireix la seva veritable dimensió quan, a la seva qualitat com a escriptora, s'hi uneix "el compromís cívic i la voluntat d'involucrar-se en la represa cultural del país després de la guerra. Sense Palau i Fabre, Leveroni, Vinyoli..., s'hauria perdut la connexió amb el passat". No en va, l'autora antologada per Mohino va esdevenir un "nexe d'unió entre l'exili interior i l'exterior".

Treballant en la clandestinitat, aquests autors van mantenir encesa la flama de la cultura catalana en temps poc propicis, i Leveroni va convertir "l'experiència de vida en poesia, musical, profunda, orgànica, que creix a mesura que es va fent, com els anells del tronc d'un arbre". El filòleg manresà, resident a Barcelona, explica que "Leveroni va descobrir un món nou quan va entrar a l'Escola de Bibliotecàries, va conèixer Riba, es va creure protagonista d'una gran novel·la, fins que va adonar-se que la realitat era una altra, i llavors els dietaris van substituir allò que li mancava". Amb les anotacions contingudes en aquests textos personals "va intentar rectificar la seva vida grisa". Poemes escrits al marge de les pàgines dels seus diaris ofereixen una lúcida mirada a una obra que passeja amb vigor "pels paisatges, les morts i els amors" que van filar la seva existència. La talla literària de Leveroni va créixer fins a viure, entre el 1945 i el 1958, "el seu millor moment", un do creatiu que va minvar amb les morts de Riba (1959) i Soldevila (1971), els seus mentors.

Comparant-la a veus singulars com la d'Emily Dickinson, Abraham Mohino ha bastit amb la recopilació poètica de Rosa Leveroni -que va dir que "sóc perquè escric"- un monument necessari per a la normalitat de les lletres catalanes. L'escriptora barcelonina ja té "l'edició acurada que mereixia, sense oblits ni confusions" i el filòleg confia que "el món acadèmic que fins ara l'ha bandejat reconegui la seva vàlua".

Regió 7, 7.12.2010

divendres, 3 de desembre del 2010

Geografia leveroniana (4): la Biblioteca de Catalunya (3)

Fotografia d'Abraham Mohino i Balet



















Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d’aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.